Del 29 de gener al 17 de febrer, podeu contemplar a la Sala Rusiñol de Sant Cugat, l'exposició “Dins d’un somni”, de Miquel Vilar. Miquel Vilar, nascut a la Vall de Bianya l'any 1966, va estudiar a l' Escola de Belles Arts d'Olot i a l' Escola Fita de Girona. Realitzà la seva primera exposició l'any 1989, des d'aleshores s'ha convertit en un nou valor dins el paisatgisme català. Un pintor que pels seus dots per l'expressió plàstica i per la singularitat de saber tractar el seu entorn amb accent emocionat i personal, ha anat afermant-se, al llarg dels anys transcorreguts, dins de la millor tradició del paisatgisme.

La tranquil·la trascendència de Miquel Vilar, per Josep M. Cadena

Miquel Vilar és pintor d'espais tranquils i assossegats. Posar-se davant dels seus quadres és com trobar l'harmonia entre el cel i la terra, amb una línia, a vegades, molt fina de mar que es troba en el fons de la composició i serveix per a lligar sense cap trauma la composició que ell veu, pensa i ens ofereix.

Com a persona, el pintor ens sembla igual com el que ens ofereix. No vol fer cap mena de soroll i ens parla en veu baixa, però amb fermesa, convençut de què les arrels naturals de les que xucla tot el que fa són les que li convenen a ell i són les que hauria de tenir tothom. Sap que aquests són temps de turbulències i de preocupacions, però vol oferir-nos unes altres pautes que ens serveixin per a superar la crisi de valors en la que ens trobem des de fa anys –d'una manera o altra sempre, des de que era nen, m'ha semblat que les coses no rutllaven i que uns quants s'aprofitaven de les circumstàncies que ells mateixos havien provocat- i que ara té el preocupant afegitó de què mai no se sap cap a on hem d'anar i què hem de fer. Però Miquel Vilar, que encara que s'assembli pel nom i cognom a un autor il·lustre a la nostra pintura, però que res té a veure amb el pintor dels gruixos de la Seu d'Urgell i de les vaques esplendents del Maresme, també sap beure en la deu de l'aigua pura i fresca de l'art així com té un sentit de l'orientació que el fa seguir la veta veritable de la bona pintura.

Com passa en el mite de la caverna de Plató, Miquel Vilar ens dóna el paisatge del Pirineu en dues versions: en la de les muntanyes que pugen cap al cel i que, a la vegada, es reflecteixen en les aigües quietes d'un llac.Quines són les més veritables? Podríem dir les primeres, i l'encertaríem des del sentit de la física geogràfica, però espiritualment són les segones, les que ell veu i estima en la seva representació cap a l'interior del pensament. Potser la realitat és millor a efectes pràctics, que la idea, però aquesta és la que perdura i ens fa sentir que som éssers humans que pensem, estimem i volem una trascendentalitat que ens porti a una altra vida.

Desitjo que contemplin els quadres de Miquel Vilar amb tranquil sentit de la profunditat. Si volen, es poden posar en ells amb la mirada i sentir-se abrigats per ells, sense mai sentir el sol que pica o el vent que bufa. Serveixen per a saber com som, però, especialment, per a sentir-nos en trànsit cap a noves i millors situacions.

Pintor d’espais tranquils i assossegats, Miquel Vilar exalta l’harmonia de les formes i els colors. Figuratiu i renovador alhora, els seus paisatges tenen la simplicitat de les veritats que fan desitjar tornar a allò que és essencial.

www.salarusinyol.net