Miquel Sen, escriptor, periodista i expert gastrònom que ha guanyat prestigiosos premis culinaris aquí i a l'estranger, i que és el director del famós programa Cuines de TV3 i col·laborador habitual de El Periódico, l’Avui i la Guia del Ocio, entre altres activitats, proposa una completa guia gastronòmica que pretén donar a conèixer cuiners que comencen, cuiners que fa molts anys que delecten els paladars però que són poc coneguts perquè no surten als mitjans, i aquells establiments senzills on podrem gaudir de plats elaborats amb molt de criteri, demostrant que no cal ser ric per menjar bé. Els grans vins, els productes de luxe, els dietètics o ‘bio’, i els bons receptaris també formen part d’una guia gastronòmica per Internet absolutament imprescindible i completa, de la que Eleminds fa ressó de forma mensual, resumint els continguts més destacats perquè el lector pugui estar al corrent de que és cou...

Una taca de 400 euros... 

Com a contrapunt a la intelectualització creixent del fet de menjar, m'ho he passat bomba veient al canal 2 de França, el divertit d'humor de 'Grand Restaurant.' Ha estat un capítol memorable, tant pels intèrprets, Gerard Depardieu, Nathalie Baye, Victoria Abril, Charlotte Rampling, com per un immens Pierre Palmade, maître de sala d'un restaurant en el qual els comensals diuen les veritats més absolutes i cruels com si fossin converses anodines, típiques d'una sobretaula. L'espectacle va més enllà de l'humor. Concretament, Nathalie Baye, explicant a la seva família els seus impossibles somnis de grandesa, com si anessin a realitzar-se a l'endemà, aporta un personatge que recorda a Ségolène Royal en l'anterior campanya a les presidencials franceses. Aquesta ficció m'ha fet recordar realitats viscudes al llarg dels meus anys com escriptor gastronòmic.

Algunes d'elles podrien aparèixer a la sèrie Le Grand Restaurant. Una em duu a recordar el molt seriós Monsieur Alain Senderens, de qui Néstor Lujan deia que era un dels francesos més antipàtics, sense oblidar el General De Gaulle. Èrem menjant en el restaurant Via Veneto, de Barcelona, quan vaig observar que els seus ulls es dilataven de sorpresa. Cada vegada que m'assecava educadament la boca, el reputat xef es feia a més silenciós. La raó la vaig descobrir quan vaig contemplar la meva corbata: en lloc d'assecar-me els llavis amb el tovalló, ho estava fent amb la base de la meva elegant corbata. Però a la meva activitat com gastrònom també hi ha anècdotes serioses. Suposin que cert dia estic menjant en un restaurant, ja difunt, de la part alta de Barcelona. La conversa és tan avorrida com els plats que transporta un cambrer desbordat per una pal·lidesa progressiva. L'única cosa que escapa a la monotonia són uns sorolls que sorgeixen de la cuina i que aquest autor assimila amb els d'alguna pel·lícula de samurais. És una mica així com acer contra acer. De cop i volta, com en un film del genero manga, s'obre la porta de la cuina i sorgeixen dos cuiners lluitant amb totes les forces amb els ganivets més llargs de la panoplia.

Un d'ells, que havia d'haver après a llegir en els còmics de El Guerrero del Antifaz, duia en la seva mà esquerra una safata de plata a manera d'escut El més sorprenent de la batalla és que van pujar unes escales que conduïen al vestíbul sense deixar de batre's. Aquest cronista, que se sap poc donat a les arts marcials, va observar, amb els altres clients, com en els últims metres un ganivet de pernil del detentor de l'escut de plata es quedava clavat en una bella fusta per tallar el pa, amb la qual el marmitó havia protegit la seva galta. El més espantós del cas és que l'amo em va passar el compte i a més, no vaig poder escriure ni una línia del punxegut restaurant. Evidentment, el meu acompanyant, un conegut periodista de La Vanguardia, no va voler, mai de la vida, tornar a acompanyar-me.

Al marge d'algunes experiències, que entren en temes d'higiene i que no vull recordar, almenys mentre estiguin oberts els restaurants en els quals l'amo, sempre ple de raó, deia la frase immortal de la dolenta restauració espanyola: Aquí tot està molt bo i ningú s'ha queixat, he de reconèixer que em persegueixen les taques. Una d'elles mereix esment especial. Era jo a un restaurant de Burdeus, intentant convèncer a un editor parisenc que entrés en un grup de premsa espanyola, quan vaig decidir que, ja que sóc bordelés per part de vi, seria generós amb el meu interlocutor. Vaig demanar un château Haut-Brion, de moltes pessetes, ara serien molts euros, quan, intentant explicar-li les virtuts del meu projecte i dels vins de Pessac-Léognan, vaig donar un cop de mà a la meva copa i a l'ampolla, que es van abocar, exactament, en aquest espai dels pantalons que va des de més amunt dels genolls a la cintura. El cambrer va saltar com una fletxa, va recuperar l'ampolla i la va posar horitzontal, al mateix temps que em recomanava la solitud d'una sala on podrien fer-se càrrec dels meus pantalons, deixant-los impecables. Va passar mitja hora, una hora, i fins a la segona hora, no em van retornar la peça. Evidentment, quan vaig recuperar la meva figura d'home modern, l'editor havia desaparegut. El vaig trobar, anys més tard, a Paris, on em va dir: aquella mitja ampolla de château Haut-Brion era excel·lent. No vam fer negoci.

Miquel Sen

Qui és Miquel Sen?

Miquel Sen va néixer a Barcelona al 1946. Va estudiar biologia a la Universitat de Barcelona. La seva activitat periodística el va atraure cap al món de la gastronomia i la seva història, publicant nombrosos llibres des de llavors: Viaje por los vinos de España, Las Casas de Menjar, El País del Cava, Paseo por los restaurantes de Catalunya, Enciclopedia del cava, Comer por cuatro pesetas, Barcelona fin de siglo... Entre les seves obres, destaquem una biografia, la de l'esculptor Emili Armengol, un parell de novel·les: Un artículo de encargo (RBA), La memoria muda (Parsifal Ediciones) i el seu darrer llibre, Luces y Sombras del reinado de Ferran Adrià (La esfera de los libros), que ha despertat no poca polèmica i ha ampliat el seu registre literari.

Sen, en l'actualitat, és col·laborador de les revistes Vinos y Restaurantes, Chefsclub (la revista del club de chefs de Catalunya), La Guía del Ocio, on fa 22 anys escriu una crònica setmanal, i de Barcelona Divina. Durant 8 anys ha tingut una secció pròpia al Suplement Dominical del diari Avui i a partir del juliol de 2006 escriu a  El Periodico de Catalunya. A més a més, és director del programa Cuines de TV3, on ha realitzat més de dos mil programes de cuina i ha guanyat, entre altres, el premi França de gastronomia i el de la Acadèmia Catalana de Gastronomia.

Per més informació, www.gastronomiaalternativa.com