Miquel Sen, escriptor, periodista i expert gastrònom que ha guanyat prestigiosos premis culinaris aquí i a l'estranger, i que és el director del famós programa Cuines de TV3 i col·laborador habitual de El Periódico, l’Avui i la Guia del Ocio, entre altres activitats, proposa una completa guia gastronòmica que pretén donar a conèixer cuiners que comencen, cuiners que fa molts anys que delecten els paladars però que són poc coneguts perquè no surten als mitjans, i aquells establiments senzills on podrem gaudir de plats elaborats amb molt de criteri, demostrant que no cal ser ric per menjar bé. Els grans vins, els productes de luxe, els dietètics o ‘bio’, i els bons receptaris també formen part d’una guia gastronòmica per Internet absolutament imprescindible i completa, de la que Eleminds fa ressó de forma mensual, resumint els continguts més destacats perquè el lector pugui estar al corrent de que és cou...

Parlem de diners... 

Freqüentment les idees que em permeten escriure aquestes línies tenen un origen divers. Aquesta nota no és una excepció, perquè aquesta setmana dos temes marquen el contingut del món gastronòmic. Un d'ells és totalment pròxim i barceloní. Es tracta de l'acomiadament, segons consta en el Periòdic de Catalunya, del xef Xavier Pellicer, que va donar 2 estrelles Michelin al restaurant Abac. Conec Xavier Pellicer des de fa anys, quan lluitava amb tot l'univers, més o menys en la seva contra, per arribar al seu primer guardó en l'Abac inicial, situat en el nucli antic de Barcelona. Així mateix he compartit taula amb el propietari de l'hotel que dóna recer a Abac, el senyor Gonzalez Simó, en algunes ocasions. Sense conèixer la lletra menuda del conflicte, és evident que aquests anys de crisi no són els millors per a l'enteniment entre socis majoritaris i minoritaris, encara més quan aquests últims són xefs assalariats. Un altre tema a comentar, també de la recessió, ve des de lluny, de França i Alemanya, països en els quals l'eix del discurs gastronòmic no passa per la creativitat, sinó per la valoració del fet culinari, dintre d'un concepte clarament ecològic.

En plena manifestació d'agricultors, com també ha succeït a Espanya, els periodistes gastronòmics de més enllà dels Pirineus estan parlant de diners. Resulta que, per aconseguir una caloria de carn de primera, es necessita que cada cap de boví consumeixi set calories de cereals i farratges. És a dir, una caloria de carn costa set calories, la majoria aconseguides a força de soia transgènica. Si es tracta de menjar-se una caloria a partir d'un esplèndid formatge, la inversió serà de l'ordre de cinc calories de matèries primeres. Dit d'una altra manera, menjar carn i làctics és molt car i, paradoxalment, no repercuteix en la renda de l'agricultor. A Espanya, els hem vist llençant llet i patates davant de l'autoritat, en una mostra evident que aquest sector està arribant a mínims de supervivència. L'assumpte torna a tenir dues lectures. D'una banda, quan un país adquireix un nivell de vida alt, segueix l'esquema de consum d'europeus i nord-americans, és a dir, intenta menjar el major nombre de proteïnes animals, al preu que sigui. Qualsevol ciutadà xinès té com nord l'hamburguesa americana de 800gr de carn picada. La paradoxa és que el grup humà que les produeix, o que cull les altres verdures i cereals que mengem, viu en una precarietat total. Un agricultor de l'occident europeu perd diners cada vegada que ens mengem una entrecote.

Solament les subvencions i el desig de supervivència en el mitjà agrari els manté amb els peus sobre el farratge. La situació obliga com a mínim a un plantejament a nivell personal. No hauríem de menjar carns i làctics amb tanta freqüència, sinó fer d'aquests un banquet de festa, un rostit de cap de setmana, això si, a força de proteïnes de primera. Una altra lectura del tema ha de dur-nos a saber què passa amb els nostres diners quan comprem un producte d'origen agrari. No vull esmentar el tema 'preu just', que sona a concurs, o a comerç equitatiu amb el tercer món. Els agricultors no són els jardiners de les segones residències. Per aquestes raons, pretenc saber, com quan pago la meva declaració de renda, a on van els meus diners quan compro un llom de porc o una taronja. De la mateixa manera que ens neguem a comprar productes fruit del treball esclau de nens, hauríem d'exigir saber què s'ha pagat a l'agricultor en origen. Que aquesta temporada el preu de les llimones s'hagi centuplicat, mentre l'agricultor no sap com sortir de la seva penúria, és quelcom que ha d'afectar-nos, sense caure en cap tòpic fàcil. 

A Catalunya el grup Mont-Soliu, amb representació a diferents sectors agropecuaris d'Espanya ja ho està fent, indicar que saber a on van a parar els euros que paguem pel bifteck no és una utopia, sinó una arma que ens dóna el poder de pressionar, d'influir en un món que no hem de deixar en mans alienes.

www.montsoliu.com

Miquel Sen

Qui és Miquel Sen?

Miquel Sen va néixer a Barcelona al 1946. Va estudiar biologia a la Universitat de Barcelona. La seva activitat periodística el va atraure cap al món de la gastronomia i la seva història, publicant nombrosos llibres des de llavors: Viaje por los vinos de España, Las Casas de Menjar, El País del Cava, Paseo por los restaurantes de Catalunya, Enciclopedia del cava, Comer por cuatro pesetas, Barcelona fin de siglo... Entre les seves obres, destaquem una biografia, la de l'esculptor Emili Armengol, un parell de novel·les: Un artículo de encargo (RBA), La memoria muda (Parsifal Ediciones) i el seu darrer llibre, Luces y Sombras del reinado de Ferran Adrià (La esfera de los libros), que ha despertat no poca polèmica i ha ampliat el seu registre literari.

Sen, en l'actualitat, és col·laborador de les revistes Vinos y Restaurantes, Chefsclub (la revista del club de chefs de Catalunya), La Guía del Ocio, on fa 22 anys escriu una crònica setmanal, i de Barcelona Divina. Durant 8 anys ha tingut una secció pròpia al Suplement Dominical del diari Avui i a partir del juliol de 2006 escriu a  El Periodico de Catalunya. A més a més, és director del programa Cuines de TV3, on ha realitzat més de dos mil programes de cuina i ha guanyat, entre altres, el premi França de gastronomia i el de la Acadèmia Catalana de Gastronomia.

Per més informació, www.gastronomiaalternativa.com