Som bons o dolents? Som deixebles de Hobbes, que deia que l'home és llop per al home? O bé creiem en Rousseau, que deia que l'home és bo i la societat el corromp? (home,  o dona, és clar, no fem distincions de sexe, perquè això ja formaria part d'un altre article...) Ens creiem àngels, ens creiem en possessió de la veritat, del bé, de la raó? Creiem que algunes persones són dimonis, són malignes, egoïstes, malvades, impossibles d'entendre? Som maniqueïstes o relativistes? Hi ha veritats absolutes i platonianes? O més aviat tot depèn d'una multiciplitat de variables? Som creients o agnòstics, o totes dues coses alhora?

El meu punt de vista és que tot és possible, tot és susceptible de ser entés (que no vol dir compartit), i que tot va en funció de percentatges i circumstàncies, la bondat i maldat de l'ésser humà també. La primera circumstància que ens marca a l'hora de determinar la nostra bondat o malignitat és el naixement, la nostra genètica, si som partidaris de la ciència, o el nostre esperit o ànima, si som creients... us deixo escollir, i a mi mateix també em deixo escollir, depenent del meu estat d'ànim i del dia que tingui, quina veueta sigui la que estigui en poder del meu sistema operatiu, la de l'angelet o la del dimoniet.

Primera circumstància determinant, doncs, a l'hora de discriminar la naturalesa d'un individu, el seu naixement, el seu supòsit o substància existencial. La segona circumstància, els esdeveniments, és a dir, tot allò que ens envolta: els nostres pares, els amics, la parella, l'educació que rebem des de petits, tot aquells fets i vida que patim; si vivim una guerra, si vivim molt bé, molt malament, si estem malalts o no, etc, etc.. L'esdevenir de la vida és igualment important per decantar la balança cap a un o altre costat, cap a la part diguem-ne fosca o cap a la part de la llum, en termes absoluts.

I sí, és un tema percentual, en el fons. En tots els sentits. La nostra essència s'exemplifica en tota una sèrie de colors, que adquireixen tons més greus o més suaus, depenent de la nostra circumstància nativa i de la nostra circumstància d'esdeveniments de la vida. I així es conformem tots els éssers humans. I bé, és clar, el FACTOR X, el més important de tot. Alguns l'anomenem DÉU, altres l'anomenem DESTÍ, SORT, CASUALITAT.... Aquest factor, com va apuntar prou bé Woody Allen a Match Point, pot ser decisori per escriure el darrer capítol de la vida de cadascú, el que marca la persona per a la història en l'entorn col·lectiu humà.

I com que som éssers de percentatges, percentatges de bé i de mal, simplement entesos, i normalment la majoria de nosaltres ens situem al mig, no pas als extrems percentuals, vull dir que hi ha pocs negres negres i pocs blancs blancs, tots acostumem a ser grisos... doncs hem d'entendre que tenim pensaments (això tots) i actuacions (això depèn de la valentia de cadascun, valentia purament entesa, sense judicis morals), o sigui, som éssers en potència o en acte, tot en funció de les veuetes de la nostra consciència angelical o demoníaca, que tindran més o menys protagonisme depenent de què ens hagi passat, què ens passi i què ens passarà mentre estem sobre la terra.

Així que, per molt que alguns es confessin i s'autolesionin (això no extermina pas la veu dels nostres Darth Vaders), les veus pecadores continuen actuant.  S'escolten poc en els homes de bé, força més alt en els criminals. I per molt que altres se sentin forts en el delicte, el turment del recte camí no s'atura mai a les seves ments.

Desgraciàdament (o afortunadament, és clar), de vegades les coses passen i no hi ha judici de valor que valgui. Passen. I llavors posem els judicis de valor tots nosaltres. En moltes ocasions, és molt difícil ser empàtic, perquè és molt difícil posar-se a la pell d'algú que no només té una essència existencial (genoma o esperit) oposada a la nostra, sinó que la vida l'ha tractat de forma totalment inversa a la nostra. Però això, les coses passen... i prou. Un dia el sol s'apagarà i la Terra s'extingirà... I no hi haurà judicis de valor, passarà i prou. O bé hi haurà judici final? Chi lo sa.

Conclusió: Hom podria pensar després de llegir tot això que potser el nostre propòsit mesiànic hauria de ser doncs elevar el percentatge angelical del pròxim... no? Doncs, mira... Potser seria massa avorrit o massa perillós. Senyors, el que cal és eliminar els extrems! Àngels i dimonis, copuleu i multipliqueu-vos!

Toni Rabascall

 SI TENIU ALGUNA COSA A DIR SOBRE AQUEST ARTICLE, ENVIEU SI US PLAU UN CORREU A mondemones@eleminds.com