Després de 18 anys fumant, i com a conseqüència d'un regal que em van fer les passades festes nadalenques, he aconseguit deixar el maleït vici i no ho puc ni creure. Des que vaig començar a fumar, molt tard la veritat, als 21 anys, mai havia estat capaç d'abandonar les cigarretes, no importa de la mena que fossin, més d'una setmana, i ara ja en porto més de dos mesos i mig.

Encara que sembli poc temps i que hi hagi gent que digui que encara hi puc recaure, la veritat és que aquest cop és ben diferent. Aquest cop n'estic plenament convençut que mai més agafaré cap cigarreta, i això és definitiu. A la vida, mentre anem fent-nos grans, hem d'anar acceptant diverses morts, metafòrica i realment parlant... I el tabac, n'és una més, si és que hem estat fumadors. Tot no dura per sempre, i si no ho deixem, patirem les conseqüències, perquè fumar regularment és perniciós per a la nostra salut, és evident que això és un fet incontestable.

Com diu el magnífic llibre d'Allen Carr, 'Deixar de Fumar És Fàcil... Si Saps Com", l'únic que necessitem per poder deixar de fumar, és estar convençuts que ho volem fer. Tothom té una o més raons per estar enganxats, certament la vida és difícil, i hem d'esbrinar dins de nosaltres mateixos perquè no fem l'esforç de deixar-ho. Un cop sapiguem això, descobrim la causa o causes de la nostra addicció, podrem buscar una cura alternativa, un remei que pugui solucionar, resoldre, les mancances que el tabac omple de forma fictícia.

El tabac, la droga, certament tapa de forma fraudulenta molts forats: mata el temps, l'avorriment, ens serveix d'estímul quan tot va malament, ens calma quan estem nerviosos, ens dóna plaer després de l'acte sexual, després d'un bon àpat, ens fa sentir membres de la comunitat o comunitats... Però realment no és el tabac qui fa tot això, sinó nosaltres mateixos. Només cal ser forts, prendre el 'toro' per les banyes i posar fi a aquesta situació, abans de tenir una malaltia incurable, que mai podrem deixar, com sí podem fer amb el tabac.

Que ningú s'enganyi. Ni és fàcil deixar de fumar, ni hi ha substituts, com també diu el llibre. Ara, ja que deixem de fumar, si canviem de vida, perquè deixar de fumar implica també un canvi de vida, en certa manera, tot anirà millor. Com fumar va associat a certes activitats psicològicament, activitats precisament no gaire productives per a la nostra vida, canviar una mica de modus vivendi farà les coses més fàcils. I compte, això no vol dir deixar de prendre cafè, una copa de vi o sortir amb els amics. Simplement vol dir començar a disassociar conceptes, tasca realment complicada, però necessària. O mor el tabac, o morirem nosaltres. Això és una guerra que hem de guanyar tan aviat com puguem. Perquè, en el millor dels casos, potser sí vivirem 80 anys fumant, però quan, amb aquesta edat, ens falti l'alè quan ens operin de quelcom a l'hospital, i ens hi quedem, notarem la diferència respecte la gent que no fuma, segur.

El millor és no començar, per als que siguin joves. Realment, el tabac és un vici estúpid. Primer, no col·loca. Segon, és addictiu. Altres drogues 'toves' no són addictives, com el haxix o la marihuana, i sí donen sensacions de calma, plaer i tranquil·litat, i col·loquen. Però... el tabac? Ni tan sols té bon gust. Tampoc vull dir amb això que els joves hagin de fumar regularment, tot vici portat a terme de forma regular ens porta a la perdició, però sí aconselleria al jovent que passin de fumar tabac, que després és complicat deixar-ho.

Un cop ja estem enganxats, doncs recomano fer el que he dit abans, i llegir el llibre d'Allen Carr. A partir d'aquí, ens adonarem que tot són etapes, que cada dia que passa anem guanyant petites batalles i que anem disassociant conceptes que fa anys teníem vinculats amb el tabac, molts cigarrets linkats cap a records, costums, tot un món de mentides que cal eradicar per sempre.

Personalment, em sento com fa més de 18 anys, perquè no recordava què era no fumar. M'he passat tota la joventut amb la cigarreta de Lucky i Marlboro, primer, i amb el tabac de liar, després. Ara recupero sensacions de la infantesa, de l'adolescència, olors, records... Sé que amb el temps conjuntaré la meva joventut amb el període pre-tabaquisme, tot és qüestió de temps, i el tabac serà una cosa més, no un element decisori en el record...

I bé, què més dir? Que no m'empenedeixo gens ni mica d'haver fumat. M'ho he passat bé fent-ho. Seria hipòcrita ara anar contra jo mateix. Però ha arribat l'hora de dir adéu, i conscienciar-se. Espero que el meu missatge sigui entès i que la gent que llegeixi això s'animi a llegir el llibre de l'Allen Carr i entendre perquè ha de deixar de fumar. El llibre és genial, de veritat. I la determinació de l'ésser humà, també. Per això som qui som. Ànims!

PD: Allen Carr va morir de càncer de pulmó als 72 anys. No se sap del cert si el tabac va tenir a veure amb la causa de la mort, però és obvi que segur que sí. Carr va deixar el tabac als 51 anys, després de fumar durant 33 anys consecutius, no menys de dos paquets diaris. Ell mateix deia que, si no ho hagués deixat, hauria mort molt abans. N'estic convençut...

Toni Rabascall