El timo de la estampita

"La Guerra no ha acabat. No ha acabat perquè ni es coneix, ni s’explica. No ha acabat perquè continuen atrapats. No s’ha acabat perquè les plaques, les estàtues i el màrqueting franquista encara és visible"

Avui, xocolatada (i dos melindros) de veritats. Dilluns farà 70 anys que l’exèrcit franquista va desfilar per la Diagonal de Barcelona a més de 80 quilòmetres per hora i sense que el senyor Saura els multés. És una data i una imatge simbòlica de la derrota, de la tragèdia talla XXL. Però anem més enllà de l’enllà. Fem un esforç de pitonissa i traiem la bola de cristall. A veure, a veure. Mirin, la meva família és d’un poblet molt petit de Lleida. Segles i segles allà. El juliol de 1936 estaven batent a la vinya i se’ls hi planten un grup de milicians amb pistoles i disparen: “Punys a l’aire! Aquí s’ha acabat el feixisme, ara tots som anarquistes”. Com no fossin feixistes les garbes, el gra, la palla, o alguna formiga. Després per acabar amb el totalitarisme van “requisar” ous, conills i van demanar pel capellà perquè volien saludar-lo. El van abraçar tant efusivament que mai més s’ha sabut res de Mossèn Anton. Coses del incipient terrorisme global.

Fem un saltet de no res. Som a principis de gener de 1939. Aleshores es presenten uns altres soldats, també amb pistoles i també tiren: “La mano así! La mano así!” (el braç dret aixecat). I després a netejar la casa i tot el que afanessin. El 1936, el punyet, el 1939 la maneta. Sempre tocant i robant el pebrotets.... a nosaltres.

Aquesta és la veritat, aquesta és la realitat: als pobles petits, mitjans, grans. Atrapats. Aquest és el gran drama de Catalunya. Ho va clarificar Joan Sales en una de les darreres cartes (15 de gener de 1939) que va escriure al poeta Màrius Torres: “Des del 19 de juliol de 1936 hem anat d’error en error, de confusió en confusió i de desvari en desvari; per això ara ens trobem amb la tragèdia més incoherent que deu haver viscut el nostre país en tota la seva història. [...]. Hem presenciat escenes odioses i no se’n va de gaire que a la guerra que hem de sostenir contra l’enemic que avança no n’hi afegim una altra contra aquests facinerosos que oficialment són els nostres aliats i que demostren tenir-nos tant odi com ell: “Todos los catalanes son unos fascistas” van dient; després els altres diran que som “todos unos rojos” i continuaran l’obra de destrucció. La qüestió és destruir Catalunya; tots ens odien per igual”.

Si alguna persona, animal, objecte o ésser subterrani (tipus talp) o galàctic (tipus núvol de gas) vol conèixer i entendre la perpètua tragèdia -encara espernegant com conill espantat- de la Guerra, ha de llegir Incerta glòria (novel·la) i Cartes de la guerra (cartes des del front), d’en Joan Sales. Si hi ha llibres que m’han alterat el metabolisme i estarrufat el pèl neuronal són aquests: la veritat, la realitat, la misèria, la tragèdia, el dolor, la por, l’esperança. És el meu jo, la família, el país. Hi ha persones que podran donar fe que he pagat –de la meva butxaca- desenes d’exemplars per donar a conèixer aquestes dues obres. Perquè també puc donar fe de la increïble i humiliant ocultació, invisibilitat i desconeixement de la visió d’en Sales, que és la de la meva família, que és la dels catalans, la de Catalunya. Una visió clara, justa, veritable. Ja està tot dit perquè no interessa que suri.

Em mereix tristesa infinita que els nostres polítics, historiadors, periodistes, filòlegs ignorin aquestes obres i els hi facin el buit (rebutjar-les no poden perquè la qualitat literària, testimonial, existencial és desbordant, insuperable). Fer això és negar la realitat i voler fer-nos desaparèixer. Vull fer una reflexió. Si la meva família porta segles aquí, lluitant, suant... Personalment, puc defallir davant aquest tradicional “timo de la estampita” espanyol que ens atrapa? Aquest engany on el catalans som víctimes (i rucs) atrapats entre el que es fa el tonto oferint-nos uns diners (que ell creu estampetes) i l’aparició de l’altre “timador” que va de llest i ens anima, conjuntament, a comprar-li les estampetes al tonto. Al final el tonto som nosaltres que, com sempre, ens han donat gat per llebre. I els altres dos s’enduen els nostres diners i nosaltres paperets, “estampitas”. Però és que l’estafa és tota una indústria ancestral.

Aquest “timo” és tota aquesta mentida d’esquerres bones i dretes dolentes; tot aquest robatori de contribuir a Espanya, d’ajudar-la.; que el PSC es declari catalanista, defensor d’una Espanya Federal: és un “timo” perquè quedem atrapats entre PSC i PSOE, el tonto i el llest. El PP és el mateix conte, el mateix guió, els mateixos personatges: tots són iguals. I aquí tothom pot pujar al carro: ja pot jugar IC a salvar bosses de plàstic o hienes vegetarianes, que vagin fent l’escarola planetària. I Catalunya qui la salvarà? I els d’ERC que juguen a ser només Esquerra quan la primera lletra és Catalunya i els de CiU que obliden el mateix, el que va primer. La C, de Catalunya, de Casa.

La Guerra no ha acabat. No ha acabat perquè ni es coneix, ni s’explica. No ha acabat perquè continuen atrapats. No s’ha acabat perquè les plaques, les estàtues i el màrqueting franquista encara és visible. No s’ha acabat perquè al poble que ha vist néixer la meva família l’església continua sense campana des de que la van robar el 1936.


El plaer no deixa record
Només són dolços en el cor,
després que els anys lleugers han fet folla carrera,
els instants que ens van fer sofrir.
L’home, sorprès, s’adona un bon matí
que enyora la presó, l’exili, la trinxera,
el camp que amb més suor i angúnies va cavar;
i que dels seus amors solament persevera
el que més el va fer plorar.