Can seixanta. Com la societat civil i els polítics s’ignoren, es creen diverses plataformes. Una per cada divergència. La societat civil desitja convèncer els polítics de què volen, diguem-ne, els ciutadans. Tots sabem que els polítics no són votats personalment per una circumscripció territorial, per tant, només representen el seu líder i l’aparell del partit, excepte que la llei, i Catalunya no en té, digui el contrari. Tothom ho sap.

El líder aixeca un dit i tots, sense cap criteri personal, voten el mateix, no tenen en compte el ciutadà, clarament conscients que no el representen. La societat civil ho sap i els margina, engendrant plataformes i manifestacions. La plàcida senzillesa representativa es converteix en tot un embolic. No és que no estigui bé ni que no sigui necessari, ans al contrari, és la mancada democràcia que tenim i que patim la que ens duu a aquest embolic de plataformes i manifestacions a dojo. Podem organitzar tants referèndums i manifestacions com vulguem per suplantar els partits polítics, però ens hem d’adonar que son imprescindibles. El combat, si lluita ha d’haver-hi, ens el resoldran ells votant al Parlament, es l’única manera.

La societat civil es sàvia i percep que les plataformes i manifestacions son una empenta necessària quan no hi ha un altre remei per fer reaccionar als polítics i veure de fer convergents els seus interessos majoritaris amb la majoria parlamentaria. S’han de poder escollir lliura i personalment els millors representants dels ciutadans i no obligatòriament els incompetents, submisos i dòcils. A l’hora de votar, votem per poc engrescador que sigui el present polític. Som necessaris. Atès que el futur de Catalunya passarà de la nostra mà a la dels polítics, els haurem de fermar curt amb el nostre vot. I a veure si realment ens representen.

Jaume Clavell