Com havia de néixer a algun lloc, la ciutat escollida és Teruel, i el dia el 29 de setembre de 1951. Igual que el seu mentor, el políglota Asssnar, tenen en comú un avi franquista de convicció que responia al nom de Manuel Pizarro Cenjor i que va ser governador civil de la província de Teruel, entre 1947 i 1954, i cap de la V Zona de la Guàrdia Civil. Va arribar a Teruel amb l'ordre d'aixafar el moviment guerriller, igual que havia fet abans amb el maquis a León i a Granada, on també va ser governador.

El seu pare, ja mort, Manuel Pizarro Indart, farmacèutic de professió, ves per on, també va conèixer l'hemicicle de l'actual Congrés dels Diputats, però en versió Corts Franquistes, i com a procurador pel terç familiar de la província de Teruel, des de 1967 a 1971. La seva mare, també morta, es deia María Estrella Moreno Navarro.

El nét en qüestió, Manuelín, es va llicenciar en Dret, carrera que va estudiar a la Universidad de Zaragoza i Complutense de Madrid. De la seva infància, adolescència i joventut, no se sap res del nostre mileurista favorit. Posteriorment, i després de cinc llargs i tediosos anys d'estudi, Manuel va obtenir, per oposicions, com ja és habitual entre molts dels Populars, la plaça d'advocat de l'Estat a 1978, aconseguint el seu primer destí a la Delegación de Hacienda y Tribunales de Tarragona, i més tard, a la de Teruel.

La seva carrera administrativa no ha estat, precisament, per tirar cohets: va ser cap de l'Asesoría Jurídica de la Diputación General de Aragón i Subdirector General de Cooperación con las Comunidades Autónomas. Per matar el cuc intelectual, i dintre del món de la docència (que no la decència...), va dirigir la càtedra de Royo Villanova de Dret Administratiu, i és professor de Dret Públic.

La seva carrera política -malgrat que a ell no li agrada dir-ho així- es va iniciar a finals de la caiguda de l'imperi centrista de l'UCD. Al setembre de 1982 va ser anomenat, en Consell de Ministres, secretari general tècnic del Ministerio de Administración Territorial, càrrec que va desenvolupar fins al 7 de desembre del mateix any en què els socialistes, de la mà de Tomás de la Quadra, van decidir desfer-se'n d'ell i substituir-lo. En vistes de l'èxit, va ser enviat com assessor jurídic a la Secretaría de Estado de Economía, i posteriorment, com a Subdirector General de Expropiacions de la Dirección General del Patrimonio. Pecata minuta, ja veus.

Però al 1987, va tenir una revelació de la Verge del Pilar, i va posar la seva atenció en els mercats financers... El 9 de febrer de 1987 va guanyar la plaça d'agent de canvi i borsa.... Com ho va aconseguir, hi ha moltes històries fosques que circulen per Internet...

I comença el show: Es va associar amb Emilio Recorder de Caso i junts van formar, conjuntament amb Barclays Bank, la societat de valors Barclays, Pizarro i Recorder. Poc després, el diner va cridar el diner, i ell va crear, ja en solitari, l'agència de valors independent Ibersecurities, de la que és president. Membre de la Comisión Nacional del Mercado de Valores, d'altra banda, va ser escollit, el 25 de juliol de 1991, com a presidente del Consejo de Administración de la Sociedad Rectora de la Bolsa de Madrid.

El seu perfil, cada cop més Popular, el va introduir a dins dels ambients borsaris, i com qui no vol la cosa, un dia es va llevar, i apa!!! Va ser anomenat Presidente de la Bolsa de Madrid, després que el Consejo de Administración de l'entitat decidís -casualment- portar a terme una candidatura única de consens, àmpliament representativa. El Consejo va establir, en aquella ocasió, la fórmula de l'alternança a la presidència i vicepresidència de la Bolsa de Madrid, amb la finalitat d'agilitzar el mercat madrileny davant del repte del Mercat Únic Europeu, al 1993.

Des d'abril de 1994, és membre de la comissió d'estudi d'economia del Partido Popular, i es diu -amb fonaments- que va ser el principal assessor de l'exgalàctic líder, conjuntament amb Tontoro i Rato, durant els vuit anys de govern genovès. El 1995 va ser un gran dia per al nostre Manolín: el consell d'administració de Ibercaja, al qual pertany des de maig de 1994, el va escollir per ocupar la presidència d'aquesta entitat bancària aragonesa, on va substituir a l'inefable de José Luis Martínez Candial. A més a més, des de desembre d'aquell any, va combinar aquesta presidència amb la vicepresidència de la Bolsa de Madrid, lloc a on va tornar el 20 de desembre de 1995, i que, des de 1991, alterna amb Antonio Zoido Martínez, seguint l'estela deixada per Cánovas y Maura. Poca broma...

Amb l'arribada al govern del seu amic i alumne Aznar i diversos sabis giracamises més, el 25 d'abril de 1997 va ser anomenat president del Patronato del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido (Huesca), substituint en el lloc al sociata de Santiago Marraco. Tot va encaixant... Un any més tard, el 4 de febrer, era designat vocal del Consejo de Administración de la Confederación Española de Cajas de Ahorro, CECA, organització que va passar a presidir el 18 de març de 1998, fins al 2002.

Es diu que és coautor d'un informe del Círculo de Empresarios sobre les privatizacions a Espanya, que va ser presentat al febrer de 1995. Gràcies a les bones arts digitals del duet Aznar & Rato, va ser anomenat conseller d'Endesa des de 1996 i vicepresident el juliol de 1998. Va ocupar la presidència de la companyia elèctrica des de maig de 2002 fins a octubre de 2007. Durant la seva gestió, Endesa es va veure involucrada en apagades diverses, en multitud de bronques entre les diferents ofertes públiques d'adquisició d'accions (OPAs) llançades per Gas Natural, l'elèctrica alemanya eON i una aliança entre l'energètica italiana ENEL i el grup constructor espanyol Acciona. Eren els moments en què s'havia de protegir la indústria espanyola. La producció elèctrica s'havia de quedar a Madrid. Però va resultar que era millor allò de "abans alemany que català" i va sortir afavorida l'opció italiana. Viva la Pepa i el PePe!

Després de l'entrada d'aquestes dues companyies en el control de l'elèctrica, i amb un cabreig sord, retransmés dia sí dia també, per la COPE a través del seu bon amic i subvencionat Fedeguico, el senyor Manolín va abandonar la presidència de Endesa el passat mes d'octubre. Com a recompensa pel seu esforç, ha marxat de l'empresa amb 9 milions d'euros d'indemnització que, sumats als 4 de vendes i 3 i escaig de sou anual, puja a la mòdica xifra de 16 milions d'euros.

Fuglyman

SI VOLEU OPINAR SOBRE L'ARTICLE, ENTREU EN EL FÒRUM POLITIKA POLÈMIKA