Fa un parell de dies vaig tenir la gran oportunitat (pel poc temps que tinc, ho dic) de veure la gran pel·lícula, sobèrbia, que es diu 'Das Leben Der Anderen', o sigui, La Vida dels Altres, i que ens narra, amb extrem detall i realisme, certs esdeveniments que van tenir lloc a la RDA (República Democràtica Alemanya) a mitjans dels anys 80. Certament, em va impressionar, és del millor que he vist en la darrera dècada, per les veritats que explica, pel missatge que té, que no és altre que, per sobre de qualsevol sistema sòcio-polític que hi hagi, el conjunt d'individus i indivídues, és a dir, les persones, o el poble, hi és sempre per sobre, i és el que acaba determinant potser no el present, però de ben segur sí el futur, com va succeïr llavors a tots els països comunistes i com ha succeït al llarg de la història, milers de vegades, provocant infinitat de canvis.

Als que l'han vist, ja saben de què parlo. Als que no, els recomano que la vegin, perquè sàpiguen com es sentien els nostres pares i avis vivint sota la dictadura del General Franco, que tan mal va fer a Catalunya (i a Espanya), com ho fan tots els sistemes totalitaris, siguin de la tendència que siguin, perquè tots són la mateixa porqueria: la dominació d'uns quants sobre molts altres, concretada en abusos de tota mena, com es pot veure a la pel·lícula.

La meva reflexió és: Sort han tingut a Alemanya de l'Est de tornar a ser un país com cal, o a Kosovo ara, o a altres moltes nacions escampades pel món que viuen i s'organitzen socialment, política i econòmica com els seus pobles volen. Sort en tenen d'autodeterminar-se o d'haver-se autodeterminat per viure com ells volen. Les seqüeles del terror, de la dominació, dels anys foscos, tardaran en marxar, però pel·lícules com 'Das Leben Der Anderen' ajudaran molt a empassar-ho gola avall. Ara, aquí a Catalunya, tot és sempre mitges tintes, mitja merda, parlant en plata. Ni sí, ni no. Sempre estem sota aquella violència de gènere no física ara mateix, però sí psicològica, que no ens acaba de deixar ser independents i autònoms. Sembla que fa por parlar en català a segons quins cercles, que el català ha de fer no sé quins girs o tripijocs per poder fer valer els seus arguments en la seva llengua.

I és que hi ha molta gent, sobretot les generacions amb més edat, a qui encara sembla que faci por o recança plantar-hi cara i dir el que cal, el que és just: Catalunya ha de ser una nació independent, i autogestionar-se. Sembla mentida que estem on estem, encara estem dubtant de com organitzar-nos políticament. D'entrada, el primer que cal és tenir dret a decidir, sí, el que volem fer. I no el tenim! No tenim dret ni a jugar partits internacionals oficials com a nació!!! Si us plau, fa anys i panys que altres nacions sense país sí en tenen! A què collons estem esperant per plantar-hi cara de veritat? No serà culpa del mateix poble català el que ens està passant? No cal posar bombes, mai, però sí defensar el que és nostre quan cal.

Al film, el personatge interpretat per Martina Gedeck (Christa-Maria), viu una doble vida. Amb la seva parella, el poeta Georg Dreyman (Sebastian Koch), i amb el seu amant, el ministre de cultura comunista, que li proporciona les pastilles que necessita i altres privilegis a canvi d'oferir-li el seu cos. Alguns catalans han vengut el seu cos i ànima fins ara al llarg de la història, entre temors de represàlies i esperances i certituds per rebre privilegis. Així ha estat la nostre història. Altres catalans, els autèntics, els veritables, els catalans amb honor, han estat com Dreyman, o fins i tot com el policia de l'Stasi que magníficament interpreta Ulrich Mühe, sincers, lluitadors, honestos. Altres han sigut combatius...

Volem una Catalunya prostituïda eternament, com la Christa-Maria? Volem seguir torturant-nos psicològicament? O per fi deixarem la nostra adolescència i tindrem els collons de plantar cara i defensar el que és nostre?

El temps posarà les coses al seu lloc, però després la història no s'equivocarà per determinar quin van ser els herois, qui van ser els traïdors, i quins van ser els covards. 20 anys després, comencem a conèixer la realitat de què va passar a la RDA... Penseu-hi. I veieu la pel·lícula, pensant en clau catalana...

Toni Rabascall

SI VOLEU OPINAR SOBRE EL TEMA, ENTREU EN EL FÒRUM POLÍTIKA POLÈMIKA