Politika Polèmika - Entrevista en exclusiva a Joan Puigdollers, regidor i portaveu de CiU a l'Ajuntament de Barcelona

Joan Puigdollers i Fargas, regidor a l'Ajuntament de Barcelona i diputat provincial per CiU, va néixer el 28 de gener de 1954. Està asat amb la Lídia Llovet i té dos fills, en Joan i l'Ignasi. Llicenciat en Ciències Biològiques per l'UAB, també ostenta les diplomatures de Enginyeria Ambiental i Sanitat. Militant de CDC des del febrer de 1977, va ser fundador de JNC l'any 1980. Actualment, és el portaveu del grup municipal de CiU i ha desenvolupat tota la seva carrera administrativa com a funcionari del departament de Salut de la Generalitat, havent estat també Director General de Promoció i Educació Ambiental en el Departament de Medi Ambient.

"Estem en una situació d’impasse terrible, en un moment de crisi mundial, econòmica, financera, sí, però sobretot en crisi de valors, que és el més preocupant. Hem perdut el sentit comú, el seny. La veritat és que noto a faltar a en Jordi Pujol president, perquè ell aportava sentit comú a la gestió política, per exemple. Era un president que no deia i que no feia tonteries, tenia molt sentit comú.

“Jo sóc independentista. Sempre he cregut en una Catalunya estat com a conseqüència de ser una nació. Durant molts anys vaig creure que era possible trobar un punt de consens entre Espanya i Catalunya. Per això vaig votar la Constitució del 77 i l’Estatut d’Autonomia del ’79, i per això vaig tornar a votar per l’Estatut d’autonomia d’ara, però el fet que després d’una promesa d’un president del govern espanyol que va assegurar que no tocaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya, i veient què passa ara al Tribunal Constitucional i què està passant amb el finançament, una llei votada pel poble de Catalunya en referèndum, que hauria d’estar en vigor des del nou d’agost de l’any passat... Un estat que no compleix les seves pròpies lleis en referència a Catalunya, em fa pensar que la única via és la independència de Catalunya, a la que li poso només una condició: que sigui per la via del pacte i sense violència. No voldria creure, per exemple, que el fet que el País Basc i Navarra tinguin un sistema de finançament més avançat, ideal és perquè ells han posat bombes i nosaltres, no.

“Els meus fills quan veuen un campionat mundial o europeu, em diuen quelcom que és molt dur per a un nacionalista com jo: ‘És que hem d’anar amb algú, no?’ I és que tenir representació simbòlica en el concert de les nacions mundials no sé perquè no ho podem tenir... Jo podria fins i tot ser espanyol si pogués competir internacionalment com a Catalunya, si em respectessin el finançament autonòmic, si tinguéssim els recursos per donar els serveis socials o la sanitat que es mereixen els catalans... Igual que la resta de ciutadans de l’estat. Tornant al tema de les seleccions, només demano que puguem participar en competicions com els JJ.OO. i el dia que un atleta català guanyi una medalla d’or, poder sentir els Segadors i veure pujar la bandera catalana. No demano res més que això. Si l’estat espanyol està disposat a consentir això, no tinc cap problema en dir que sóc un català d’Espanya. Però si no ho fa, no em dóna més opció que optar per a la independència total i absoluta.

“No hem de confondre Castella amb Espanya, certament. Si Portugal no hagués guanyat una determinada guerra, potser Portugal seria com Catalunya ara, i a la inversa. Encara estem funcionant amb la mentalitat del conqueridor. Ens van conquerir en un moment determinat, per les armes, d’acord amb l’època, que era normal llavors, però avui dia hauríem de ser capaços de trobar una sortida, més per ser membres de la Unió Europea.”

“Com a membre de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, haig de dir que el govern actual no ho està fent bé. Porto 22 anys de regidor i he pogut gaudir de l’època, segurament, més important per a la ciutat de la seva existència, els JJ.OO i el que vam comportar. Els JJ.OO van situar a Barcelona en el mapa mundial i els ciutadans de Barcelona van recuperar la confiança en la seva ciutat a partir de llavors. I això no ho hem de perdre. Ara no s’acaba de trobar la vocació de ciutat de Barcelona, per tenir la posició de lideratge en el món. Hi ha una clara incapacitat de l’alcalde de Barcelona i el seu equip per fer-ho. Hereu no té prou capacitat de lideratge, ni projecte, ni autoritat moral, ni sabem cap on va la ciutat.”

“Crec en les consultes populars, sens dubte, però no crec que jurídicament hagin de ser vinculants. El que és important és que el sentit de la pregunta que es faci al ciutadà no sigui si el tramvia ha d’anar pel centre o pel lateral; per a mi, la pregunta hauria de ser si la gent vol o no una reforma de la Diagonal. Hem de ser conscients que una reforma així pot voler dir reduir el trànsit de cotxes de la Diagonal, i això és el que ha de decidir la gent, si vol menys cotxes o no. Com també si Barcelona ha de patir una obra molt llarga en el temps, si la remodelació és profunda.”

“El govern de la Generalitat, en aquest tema, ha partit d’una premissa falsa: si el debat es planteja des de la reducció dels accidents de trànsit, és un debat legítim i interessant. Però si darrera d’aquestes intencions no hi ha criteris científics sinó ideologies polítiques, malament. Darrera de l’ecologisme hi ha molta ideologia política. I respecte la mesura del 80 km/h, el govern de la Generalitat no ho ha venut des d’un criteri d’alta política, com lluitar contra els accidents, sinó des d’un criteri ecologista. I és fals, no és veritat que perquè els cotxes vagin a 80 km/h contaminin menys. La contaminació dels cotxes la marquen els compta-revolucions, no la velocitat. Per sota de 3500 revolucions, no importa quina velocitat, sí vol dir menys contaminació, però ja està. Anar a 120 km/h de nit contamina molt menys que anar a 40 km/h en congestió.”

“Lluís Recoder reuneix les condicions bàsiques que ha de tenir un bon polític: té projecte, sap on vol anar, té valors i té lideratge. Això ho ha projectat a la ciutat de Sant Cugat des que és alcalde i, sincerament, tens la sensació que Sant Cugat no només té confiança en sí mateixa sinó que la manté. Recoder és un dels pocs polítics que a Espanya que té carisma avui dia.”

“Jo sóc cristià, sóc creient i estic batejat. Ser creient és quelcom que no perdré mai de la vida. Ser cristià és quelcom que segur que no perdré mai de la vida... No puc dir el mateix amb el tema catòlic. No em sento bé amb l’església catòlica avui dia. I és perquè la religió a la qual pertany, que no reconegui el meu poble, Catalunya, com a tal, no em fa estar massa còmode. I d’això tenim exemples molt concrets: No sé què costa, el dia de Nadal, que el Papa feliciti en català, si ho fa amb molts idiomes, com ho fa. Un altre cosa que em sembla intolerable és que la Conferència Episcopal Espanyola sigui la titular d’una ràdio que es dediqui sistemàticament a insultar el meu poble, i no parlo des de la perspectiva catalana, no, sinó des de la cristiana. No es poden insultar així ciutadans i pobles. Accepto les crítiques, però no els insults, això mai.

Després hi ha un altre aspecte. Jo sóc biòleg de professió i, per tant, al costat de la meva fe en Déu i Crist, de vegades em trobo amb dificultats amb la meva altra àrea bàsica de creença, que és la base científica. Per exemple, ja era hora que l’església catòlica reconegués en Galileu, després de 400 anys. Ens passarà el mateix amb en Darwin? En el segle XXI, l’església hauria de saber interpretar aquests principis de fe, i les teories del Darwin, per exemple, haurien de ser acceptades per l’església catòlica...”

“Bé, penso que ha de fer un moviment molt important de cara a determinar com actuem sobre la demografia humana. Un dels aspectes potencialment perillosos en el món per poder viure en condicions cristianes és la demografia humana. Les formes de control de la natalitat prèvies a la fecundació haurien de ser acceptades per l’església catòlica. I totes les recerques científiques destinades a millorar i allargar la vida dels ciutadans haurien de ser moralment acceptades també, com la investigació de les cèl·lules mare per curar malalties o evitar dolor. No crec que els humans haguem de santificar el dolor.

“Cal diferenciar ben bé ser cristià i ser catòlic. Jo crec en un cristianisme ecumènic, on les diferents esglésies que es mouen en el món diguin la seva i quan parlem d’església catòlica, que és la meva, és quan em sento més incòmode pels motius esmentats i perquè som molt lluny ara dels plantejaments doctrinaris de Joan XXIII, que hauria de ser de nou la línia estratègica de l’església catòlica.”

“Jo defensaria els valors cristians per dues raons, principis bàsics de Crist. Una és la de ‘estimeu-vos els uns els altres’, i l’altra la lluita pels més desfavorits i no posar-se al costat dels poderosos, cosa que passa ara amb l’església catòlica. Penso que la renovació de l’església que cal acabarà produint-se tard o d’hora. A mida que em vaig fent gran, cada cop arribo més a la conclusió que les utopies són possibles. I perquè ho siguin, s’han de donar tres factors. El primer, una consciència molt clara que s’ha de treballar en una línia determinada. El segon, un plantejament moral i èticament lògic. El tercer, que el conjunt de la societat aposti per allò. Com estic convençut que aquests tres factors tenen lloc en una evolució de l’església, no sé si ho veuré o no, però passarà... Ja dic que quan tenim veritat científica, convicció sociopolítica i determinació per tirar-ho endavant, encara que sembli una utopia, en una vintena d’anys, s’acaba convertint en una realitat.