Com es pot explicar que dos gossos espanyols acabin vivint en una casa belga?

La història comença fa 8 anys, quan vaig llegir per primer cop el destí dels galgos a Espanya i Irlanda. Com sóc una persona amant dels animals, l'article em va colpir. Les descripcions i fotografies de gossos joves i sans essent asfixiats, cremats vius, severament mutilats o cremats fins i tot a barbacoes em va causar una impressió tan profunda que immediatament vaig voler saber-ne més sobre el tema. Com és possible que això passi en un món que anomenem civilitzat al segle XXI? Era un misteri per a mi. Aquell mateix dia, vaig contactar una organització que rescata aquests gossos, Greyhounds In Need, i vaig decidir fer-me sòcia. Com els meus pares no em deixaven llavors adoptar un gos, va ser el millor que podia fer. Però ja llavors vaig decidir que adoptaria un galgo algun dia i que el seu nom seria Luca, com la cançó de Suzanne Vega.

Va ser en 2005 quan finalment vaig tenir l'oportunitat de tenir el meu propi gos. Vaig independitzar-me i el volia immediatament. I volia que fos un galgo. Així que vaig mirar el web de Greyhounds In Need, tot examinant les fotos dels gossos que hi havia per adoptar. I, un dia, vaig trobar el gos que buscava, una preciosa gosseta blanca de dos anys. Una trucada de telèfon i enllestit.

Vaig esperar llavors 5 setmanes abans de tenir-la. Cada 6-8 setmanes, les organitzacions d'adopció es traslladen des de Bèlgica a Madrid, cap al refugi i clínica que tenen allà. El refugi està ple de gossos, fins a 200 galgos esperen una nova llar, i no hi ha prou menjar per a tots ells. El resultat, un drama, només els més forts sobreviuen. Quan vam adoptar en Luca, estava tan prim que tenia fins i tot por de tocar-lo. Semblava molt oberta i amistosa al principi, però quan vaig entrar-la a casa, es va acurrucar en una minúscula bola al seu cistell i es va quedar així durant dues setmanes. Quan es sentia estressada, que era habitualment, tremolava. Feia moltíssima pena...

Però, gradualment, les coses van millorar. Luca no és dels gossos més traumatizats. No té ferides profundes o marques de cremades, com altres molts gossos, i va aprendre a confiar en mi més aviat de pressa. Després de només 6 mesos, ja era una altra gossa, adaptant-se bé al dia a dia com a mascota.

Així que vaig decidir llavors donar-li companyia i adoptar un altre galgo, un mascle aquest cop, per equilibrar la llar.... El seu nom, Figo, i va arribar per viure amb mi a la primavera del 2006. Ell és totalment diferent. Es va adaptar en qüestió de dies i es va sentir genial a casa. El segon dia, va punxar-se al nas amb un cactus quan intentava tenir un millor aspecte per a la gent que passava pel carrer.... És com la meva ombra. On jo vaig, ell ve. És la millor mascota que mai he tingut, molt afectuosa; el que més li agrada és dormir als meus braços. És curiós i actua com si posseís tota la ciutat. La única cosa que li recorda el seu passat és la seva por als homes. Les dones el poden tocar, i els nens si no són molt moguts, però quan un home intenta acostar-se, li entra el pànic. I és el mateix quan veu qualsevol mena de pal. No vull ni pensar en què li farien... Per a mi, és inimaginable pensar que algú pugui ferir una criatura tan amable, dolça, afectuosa i leial.

Ara, des de fa alguns anys, doncs, dos gossos espanyols comparteixen la meva vida. No puc viure sense ells. Van on vaig jo, a les visites familiars (són genials amb els nens, no tenen ni una fibra d'agressivitat en els seus esbelts cossos), surten amb mi a passejar... I no hi ha dia que no em pari la gent preguntant-me "Són gossos espanyols? Els vas salvar? Tenen por? Tenen ferides? Corren molt? Necessiten fer molt exercici? No és difícil que visquin a la ciutat? D'on vénen? Etc. Molta gent està aprenent sobre el tractament de galgos, a molta gent li importa. Em feliciten per tenir cura d'ells, però és que no em costa res, són grans companys i es fa difícil no estimar-los.

Katrien Dewaelheyns (Bèlgica)

Traducció: www.eleminds.com

Més fotos fent clic aquí