L'any 1989 va ser el millor any de la meva vida, o dels tres millors anys de sempre, sens dubte. Va ser l'any que millor ho vaig passar, la veritat... l'any de l'explosió de la nostra banda, de l'amor fraternal entre els amics, quelcom que no he experimentat mai més, de la bogeria de divertir-se sense fre i sentir-se a gust en un grup, sabent que tens el món i la vida per endavant, que res et fa por i que res et pot aturar... perquè si tens amor veritable, la vida no té limit. Així ho crèiem, i certament era veritat. Jo m'ho deia a mi mateix llavors, com pressentint que mai més tornaria a ser tan feliç, i no em vaig equivocar...

La nostra banda va començar llavors, al '89, després d'alguns anys de ja conèixer-nos però no haver sortit mai a Barcelona. El mes de febrer de 1989, coincidint amb l'arribada de Dave, l'australià cosí d'un dels integrants del grup, va ser el punt de partida de les nostres malifetes, que durarien tres anys, fins al terrible viatge de Navarra. Com que l'australià de torn volia sortir i conèixer Barcelona, va ser l'excusa perfecte per reunir-nos a les tardes, a primera hora de divendres, dissabte i diumenge, i anar als nostres bars predilectes a agafar la 'taja'. Un dels nostres destins favorits els divendres tarda estava situat prop de la caserna del Bruc de Barcelona, a Pedralbes. Abans de ficar-nos a la mítica discoteca Quartier, on molts joves 'pijos' i altres no tant 'pijos' anaven a lligar i a fer una mica l'ase, ens posàvem fins al cul d'alcohol als bars que hi havien al costat de la facultat d'empresarials, el Tritón i altres.

Aquell divendres tarda va ser diferent de la resta. Estàvem tots amb moltes ganes de fer coses noves i l'arribada de l'animal de Dave (era boxejador al seu país) ens donava un punt extra de bogeria, com si no fos prou que dos Bessons i dos Aquari formessin el cor del grup (vull que dir que estàvem totalment als núvols i només ens faltava l'espurna de la sana violència, natural en un australià de camp). Al bar Tritón, ja van haver-hi les primeres conyes sublims, tan impressionants que les recordo com si fos ahir mateix. El grup estava fonamentat en la competició total i absoluta, a nivell de bromes entre uns i altres i de cara a en fora (a veure qui la feia més grossa) i a nivell de competició de ties, amb el famós ranking... a veure qui lligava més en quantitat, i qualitat, encara que el primer factor era més important (era 1 punt per lligar -amb morreig demostrable- i cinc punts per follar -demostrable-, i hi havia un comitè d'anàlisi de mentides ben constituït.)

I aquell dia va ser un dia molt important de cara a rivalitzar en ambdues categories. Per exemple, en les bromes, un dels integrants del grup ja va patir una bona broma meva. Picat per una que m'havia fet ell (sovint ens criticàvem físicament, per fer-nos perdre la ja irregular autoestima adolescent que teníem...) per com anava vestit, me'n vaig anar al lavabo amb mitja birra a la mà. Com que estàvem fent competició a veure qui feia la marranada més grossa, marranada literalment parlant, com de veure qui es bevia la mescla més rara, qui feia un 'Sant Hilari' més prolongat, o coses per l'estil, anar al lavabo amb la cervesa a la mà em va donar una idea brillant. Mentre pixava, anava partint-me el cul, pensant en quina li fotria al bo d'en Jordi. Així, vaig buidar l'ampolla de birra i la vaig omplir del meu pixat calentet...

Quan vaig sortir i amb molta traça, deixant passar un parell de minuts per no fer-ho obvi, vaig retar públicament a en Jordi (no era dels millors bevent en 'Sant Hilari') a fotre's la mitja ampolla de cop. Tot enèrgic, i xulejant al personal, es va fotre l'ampolla a la boca. Quan va notar que el tema estava prou calentet, què diríeu que va fer? El tio tenia uns collons com un toro. Enlloc d'escopir, s'ho va fotre tot! Així érem, tots uns ganàpies... Jo i la resta vam riure molt. Ell, no gaire, però a partir de llavors va ser una part important de la banda, hahaha...

Aquesta va ser l'anècdota, però el plat fort vindria després de la discoteca. Vam sortir de la sala cap a les 9 de la nit i llavors, com que anàvem molt borratxos, vam decidir fer, com era habitual, una visita a les putes del Camp Nou. En aquella època, les sofertes professionals del sexe es podien veure ja una mica més avall del Princesa Sofía, quan es feia fosc. Nosaltres aquell dia hi anàvem més contents que de costum, perquè l'Irra, en Dave i jo ja havíem quedat una tarde entre setmana, i havíem robat dels parkings de Barcelona diversos extintors necessaris per a la nostra broma pesada de la setmana. Si sovint les visitàvem per preguntar el preu dels seus serveis, rebent a canvi insults, males cares i burles per la nostra edat, aquesta vegada no se'n riurien de nosaltres per ser massa jovenets. Ja venia sent hora del seu merescut càstig, de fer de Robin Hoods dels carrers, de Taxi Drivers... 

Teníem l'extintor preparat. Jo conduïa, mentre que el meu inoblidable amic José Carlos anava de copi. Darrera anaven en Dave, l'Irra i en Jordi, el que tenia el pixum calentet meu ja processat al seu cos i reconvertit en pixats seus i meu plegats... jajaja. La finestreta del Seat 127 (oberta i tancada de forma manual) s'obrí i jo vaig preguntar a la puta "¿Oye, cuánto vale un completo?" i la puta va dir "Iros a tomar por el culo". Quan la seva boca va abraçar la part de darrera del cos humà, el senyor José Carlos, ben eixerit, li va endollar a sobre una bona extintorada, de forma que la dona es va convertir de cop i volta en un arbre de Nadal una mica cutre, i darrera d'ella van venir tres o quatre més, vull dir que van rebre, és clar. Però el millor de tot va ser, que a la quarta o cinquena ruixada, el senyor José Carlos va deixar anar sense voler la mànega de l'extintor amb tan mala folla que ens va tenyir de blanc a tots nosaltres... A mi em va anar directe als ulls, i seria en un moment inoportú...

Perquè just en el moment en què es va disparar l'arma antifoc, un cotxe amb un parell de xulo-putes ens va començar a perseguir per fotre'ns una bona pallissa. Tot va passar alhora. Mentre jo maleïa la mare que va parir el meu amic per idiota, vaig començar, sense veure res, a córrer tot el que el meu cotxe em permetia per mil i un carrers, vaig circular en contradirecció per la Diagonal una bona estona i, finalment, vam poder despistar els nostres perseguidors. Avui dia sembla una vegenada dir això de contradirecció per la Diagonal, però creieu-me, era una de les nostres follies més habituals, circular en contradirecció per les vies principals de Barcelona, rifant-nos de la poli i del món...

Llavors va arribar el moment més divertit de tots, quan vam sortir del cotxe, un cop els xulos ja no ens podien empaitar. Quan tots vam veure com anàvem, tenyits de blanc de dalt a baix, fins al punt de semblar uns iaios, va ser descollonant... bé, haig de dir que a mi em va costar riure una mica més, perquè el cotxe havia quedat ple de cendra, i em costaria Déu i ajuda netejar-ho, tot sabent que mai cap dels amics ajudava (fill de puta l'últim, així érem...) Però vaig riure molt, finalment. Havíem estat protagonistes d'una vetllada que mai oblidaríem... aquells riures valien, i valen, una vida. I molts objectius complerts de cop. La venjança contra les putes, que es reien de nosaltres. Una bona estona de perill. El riure, per sobre de tot. I anar a dormir amb una mica de 'taja', escoltant bona música amb els walkman, i pensant en el paper de cadascú de nosaltres... Trucant-nos de seguida per tornar a comentar la jugada. Ai, Déu, ens estivàmem tant. Que bé que ho passàvem...

Hero and Independent

Cròniques dels '90: 'Els Taxis de Londres'

Cròniques dels '90: 'Jugant-se la vida a Tudela'

Cròniques dels '90: 'Els campionats de billar a 'The Castle'

Cròniques dels '90: Els fatxes d'Altafulla (1)

Cròniques dels '90: Els fatxes d'Altafulla (2)