Ara que m'he retrobat amb el meu amic Àlex, després de 15 llargs anys, és l'hora d'explicar un dels episodis més divertits que vam viure a principis dels '90. Acostumàvem a passar els estius a Torredembarra i resulta que, l'estiu del '90, el grup coneixia unes noies d'Altafulla amb qui quedàvem de tant en quant i que vam conèixer a la mítica discoteca d'estiu Jordi's de Torredembarra.

Alguns de nosaltres les teníem com a nòvies, o rotllets més aviat, i altres com a amigues. Recordo que em putejava no estar enrotllat amb cap d'elles, de fet només me n'agradava una, i era 'propietat' del meu bon amic José Carlos, a qui admirava pel seu estil i classe a l'hora de lligar, era un autèntic dandy, més semblant a Paul Newman en moltes coses del que ell mai hauria cregut, però realment els que ho passàvem millor érem els que estàvem 'lliures', perquè gastàvem bromes realment pesades, en fèiem de ben grosses.

El més gran de la colla, per exemple, el Juan Antonio, o 'Yanyan' com l'acostumàvem a dir, amb les seves pintes de 'Bono' de l'època, era el que tenia la relació més seriosa amb una noia d'aquell grup, la Cristina. Un dia, l'Irra i jo, aprofitant que el 'Yanyan' no hi era, vam tenir una conversa, una de les tardes ocioses d'estiu, amb la tal Cristina, i la vam convèncer que el seu nòvio no havia vingut aquella setmana perquè tenia un fosc afer del qual no podíem parlar. Tot era una tàctica. La setmana següent, també aprofitant que el 'Yanyan' no hi era, vam acabar de tancar el joc. Li vam dir a la pobra noia que el nostre amic, com que la seva família no tenia peles, havia decidit començar a fer pel·lícules porno i li vam ensenyar una fotografia, que casualment -quin fart de riure!- havíem trobat durant la setmana en un lloc de souvenirs del Poble Espanyol de Barcelona, on es veia un tio molt semblant al nostre amic, despullat i amb una maleta on era impresa la bandera espanyola i el rètol 'España'. La semblança amb el nostre amic era increïble i també ajudava a fer que la noia s'empassés la història de lladres i serenos que en 'Yanyan' fos fatxa, moda que afectava tots els 'pijos' o 'pseudopijos' de l'època.

Així doncs, la pobra noia, creient-se que el seu estimat xicot estava embolicat en tals foscos afers, la setmana següent el trucaria per telèfon i el plantaria, amb la conseqüent tronxada de riure de tota la resta de la colla. Així anàvem, pixant-nos de riure i fent-nos bromes pesades els uns als altres. L'Irra tampoc es lliurava d'aquestes, la veritat. Si en José Carlos estava liat amb la més bonica, la Clara, l'Irra tenia un rotllo amb la més horrible, la 'Treblinka'. Era una noia tan i tan pesada... tan i tan desagradable... i portava aparells a la boca, d'aquí el seu sobrenom. Cada cop que ell quedava amb ella, i ell se n'avergonyia, tots els altres rèiem a morir, és clar.

El grup es debatia entre anar a fer putades a les noies o passar l'estona amb elles. Fins i tot aquells que les tenien com a parelles, i no eren les úniques nòvies o rotllets que teníem, és clar, queien en la temptació d'anar a fer males passades a les pobres noies. Una tarda d'aquell estiu, vam anar a comprar ous a manta i vam decidir passar amb el cotxe, saludar-les, tot cantant irònicament la cançó "Hola, Clara, hola Clara, cómo estás tú, cómo estás tú, ya no te queremos, tómate estos huevos, tomalos, tomalos" (amb el to de música del Frede Jacque) i llençant els ous a sobre de les pobres noies, que eren massa bona gent. Després ho pagaria el senyor José Carlos, amb una bona bronca de la guapa noia en qüestió, que era de Saragossa, per cert.

Però la gran broma de l'any, de l'estiu, va ser la de fer-nos passar per fatxes. A alguns del grup, repeteixo, com que estava de moda ser-ho en el sector 'pijo', que no va ser mai el meu cas, els feia gràcia, i així lluïen les seves insígnies espanyoles a les carteres Mistral de l'època... els feia molta patxoca fer-se passar per fatxes acabats, i els altres jugàvem a ser-ho per una estona, ens era igual per tal de passar-ho bé. Bé, aprofitant les festes de la localitat d'Altafulla, localitat ben catalanista, i després d'haver passat la tarda a la discoteca Arqus, vam anar tot borratxos mentre hi havia un concert a la plaça del poble... Mentre la gent cantava 'Els Segadors', un bon grapat de canalles ens vam posar a cantar el 'Cara al Sol' tot fent salutacions nazis i altres bajanades. Vam tenir sort de sortir-ne vius, de veritat. En veure'ns fer tal cosa, mig poble es va precipitar contra nosaltres per fotre'ns una pallissa que no oblidaríem...

Realment, crec que vam ser força ràpids en escapolir-nos d'una bona esbatussada, abans que la broma ens sortís massa cara. Jo vaig estar ràpid a l'hora de posar-me al volant del cotxe i sortir pitant amb tots a dintre, mentre la gent fotia mil i una patades al vehicle a crits de 'Fills de Puta!!!' 'Fatxes de Merda!' i altres frases similars, i els meus amics també van reaccionar amb prou velocitat com per petar-nos de riure veient a desenes de persones corrent darrera del cotxe mentre saborejàvem unes quantes cerveses que encara teníem de reserva pel que quedava de nit.

El pitjor encara no havia passat, perquè si una cosa teníem era que, de gilipolles, n'érem bastant. Ens encantava jugar-nos la pell. Ens ho vam passar tan i tan bé que vam decidir tornar al poble la setmana vinent. Aquest cop, en arribar a la mateixa plaça, en una festa similar, haig de reconèixer que la meitat de nosaltres no teníem més intenció que passar absolutament desapercebuts. Però n'hi havien un parell que van comprometre la salut de tota la colla. Recordo que quan ja hi érem a uns 20 metres, algun jove va reconèixer el grup suposadament fatxa... No m'extranya. Ja no era difícil fer-ho, perquè els fets eren súper recents, però les salutacions nazis i els 'Heil Hitlers' ho van posar molt i moolt fàcil.

Desgraciadament per nosaltres, el cotxe l'havíem aparcat lluny. No mig poble, sinó gairebé tot el poble, tothom, fos per convicció o per ganes de gresca podent esbatussar amb proporcions de 1000 a 1 a quatre idiotes com nosaltres, va venir a deixar-nos la cara com un mapa.... Llavors és quan cadascú de nosaltres, segons les seves habilitats, va intentar salvar els mobles com va poder.

A mi em va enxampar part de la massa de seguida, però vaig tenir la puta sort (o no pas sort, perquè jo coneixia molta gent) de veure dos xicots holandesos a qui coneixia de la platja, ben catxes ells, fornits i bona gent a més a més, i de refugiar-me amb ells, tot petant la xerrada. La gent m'enganxava pel coll dient que jo era un dels fatxes fills de puta... i jo ho negava, amb un anglès perfecte (ja el tenia l'anglès excel·lent, a aquelles altures). Me'n vaig sortir, ufff! Em van deixar per inútil, i com que no m'acabaven de reconèixer, van sortir corrents a cercar a preses més fàcils... els que havien sortit corrents. Perquè jo no vaig córrer... i la tàctica em va sortir bé.

El meu amic Àlex, que era independentista i, a més a més, portava una samarreta que deia 'Skatalà', per més conya marinera, va sortir com una bala escapant de la plaça tot cridant "!!!Que yo soy separata!!!", i va rebre alguna que altre bufetada, però els seus arguments separates i alguna que altra excusa o coartada li van salvar la pell. L'Irra i el Jordi Grau van poder amagar-se i no els van atrapar. I el que va patir més va ser el més xulo de tots, el José Carlos. Ningú el localitava i ja havien passat més de 15 minuts. Els altres ja ens havíem reagrupat. I vet aquí que ens el trobem girant una cantonada, al costat d'un cotxe de la Guàrdia Civil, envoltat de tres o quatre tios que eren grans com castells i que ja l'havien hostiat, però que també tenien senyals dels cops de puny del meu amic, que en la guerra era de por, de veritat, encara que menys que el seu germà, que era un autèntic psicòpata killer (en Álvaro) i que aquell dia, per sort de tots, no hi era.

La Benemérita va posar punt i final a un dia que encara tots recordem, i la veritat és que ens vam pixar de riure, no al moment, però sí deu minuts després, de nou a dins del cotxe de policia, com era costum habitual, dia sí, dia no, acabàvem a les dependències de la Guàrdia Civil i del Sargento Pérez, que ens tenia fitxats de les nostres trapelleries... però això ja és una altra història...

PER A OPINAR SOBRE EL TEMA VISITEU EL FORUM JOVENTUT AL PODER

Hero and Independent

Cròniques dels '90: Els fatxes d'Altafulla (2)

Cròniques dels '90: 'Les putes del Camp Nou'

Cròniques dels '90: 'Els Taxis de Londres'

Cròniques dels '90: 'Jugant-se la vida a Tudela'

Cròniques dels '90: 'Els campionats de billar a 'The Castle'