Després de llegir la crònica del meu amic, L'Alexandre!!! (que sóc jo i així m'anomenava, tot cridant, el meu amic Irra), haig de donar la meva versió dels fets, tal i com la recordo:

Recordo que estaba a la ‘Casita’, la casa d’estiu dels meus pares, quan van aparèixer com sempre, sense avisar, el Toni, l’Irra, el JC i el Jordi. No estaba el Valán. Es van posar molt pesats en el fet que anès amb ells de ‘juerga’. Jo m’ensumava el pitjor (sobretot sabent la fama de piròmans que tenien aquests subjectes), perquè no paraven de riure i una vegada en el cotxe vaig sentir comentaris de la nit anterior i comentaven que l’havien liat a Altafulla. Sense saber exactament el que havia passat, vaig pujar en el cotxe (ingenu de mi, llavors jo era el petit de la colla). A més era i sóc independista (llavors molt més radical) i ni em pensaba el que pasaria.

Vam enfilar amb l’AX (el mític cotxe de les cremades de cigarretes…je, je, je) fins la Nou de Gaià i una vegada allà no se’ls hi va ocorrer altre cosa que treure una senyera per la finestra i cremar-la devant del bar Catalunya. La reacció dels inquilins del local (on també feien festes, però més cutres que els d’Altafulla) va ser sortir del bar per agafar-nos. Sort del cotxe del Toni, perquè vam sortir a tot gas. El pitjor estaba per venir…

Els ‘animalets’ van proposar tornar a anar a Altafulla i de camí, poc a poc, vaig començar a ensumar que les coses es posarien xungues. Només arribar a la plaça central on es feien les festes del poble i on potser hi havien unes mil persones, el grup més ‘radikal’ va intentar rodejar-nos, llavor vam començar a correr cadascú per un costat. Jo vaig enfilar un carrer corrents i al costat meu anava el Jordi (curiosament un personatge que vaig tornar a retrobar fa dos anys, al Brasil, en la inauguració d’un complex on el meu germà te una casa. El Jordi feia de disc joquei encara que, normal, va deixar penjats a tots el dia de la inauguració. Sembla que la subscripció al diari Avui pel seu 18è aniversari i l’haver-se ensomat un ‘tubo’ de pipi del Toni i el Irra -què cabrons- pensant que era cervessa al mític Tritón, on també vaig ser testimoni, el va deixar tocat de per vida).

Bé, vam començar a correr uns dos o tres kilómetres, mentre ens perseguien unes 20 o 30 persones, i la gent de les cases sortia senyalant la nostra ubicació, com si fossim jueus al Berlin hitlerià i es tractés de la nit dels vidres trencats. Finalment, i gràcies a la meva velocitat (qué tiempos aquellos), no en va vaig ser atleta de 100 metres al Barça, em van permetre escapar d’aquell grup exaltats. Certament, fugint vaig cridar repetidament, ‘Que sóc separata’, mentre els que em perseguien responien: ‘I una merda”. El Jordi va aconseguir amagar-se sota un cotxe, mentre jo, en plena oscuritat i escoltant les motos que ens buscaven , vaig optar per refugiar-me en un càmping.

La meva opció va ser amagar-me sota una Rulot, quan, al cap de 5 minuts, l’amo de la Rulot, en percebre la meva presencia, em va amenaçar de cridar a la Guardia Civil. Jo, acollonit, li vaig dir que ho fes, perquè em perseguien per tot el que havia passat. L’home, que casualment era un jutge de Barcelona (manda huevos, un Jutge en un camping!!!), al veure que no era un delinqüent els va cridar per rescatar-me. Vaig estar 30 minuts parlant amb ell i les seves filles (ummm) tot esperant que aparegués el Patrol de la GC amb el Jordi, el Toni i l’Irra a dintre i com si fossim alliberats (qué narices: un separata com jo alliberat per la GC d’un poble català provocat per uns fatxes), vam anar a buscar el nostre amic JC. Finalment el vam trovar i va ser el que pitjor part es va endur: va intentar amagar-se en una casa, però l’home el va denunciar (el que confirmava la tesis de Berlin ’39) i després d’encarar-se a tots ells (era el més xulo de tots) va haver de enfrontar-se a un subjecte de 2 metres que li va fotre dos o tres hòsties.

Sigui com sigui, ens van portar al Cuartelillo de la GC de Torredembarra, on el Toni es va retrobar amb el seu ‘amic’ Sargento Pérez, que el coneixia per les seves piromanades amb el mític Toñin. Sigui com sigui, al veure la nostra aventura i que teníem la bandera espanyola al darrera del cotxe, els picoletos es van posar del nostra costat. És clar, en el despatx del sargent hi havia, com no podía ser d’un altra manera, la foto de Francisco Franco. Recordo que van agafar un noi independentista que després d’insultar la GC va fotre el camp tot solet del Cuartillo sense que ningún li digués res. Spain is different.

Certament va ser una nit inoblidable que anys després he compartit amb el meu amic Moncho, Ramón, que estiuejava de petit a Altafulla i que va ser un dels que ens van perseguir. Aquest amic, recorda perfectament els fets i al·lucina en saber que jo vaig ser un dels implicats però de la banda contraria…

Álex López Ribera

PER A OPINAR SOBRE EL TEMA VISITEU EL FORUM JOVENTUT AL PODER

Cròniques dels '90: 'Els Taxis de Londres'

Cròniques dels '90: 'Jugant-se la vida a Tudela'

Cròniques dels '90: 'Els campionats de billar a 'The Castle'

Cròniques dels '90: Els fatxes d'Altafulla (1)