Quan jo i el meu amic vivíem a Holland Park Hostel, al conegut barri de Londres, entre l'any '92 i '93, vam tenir l'oportunitat de conèixer tot un grapat de xicots, ben salvatjots ells, de 'Down Under', és a dir, del cul del món, Austràlia, que apart d'ensenyar-nos el bo i millor de l'argot i els insults de la seva terra, ens van obsequiar amb tot un catàleg de malifetes que mai podrem oblidar...

Però avui m'agradaria parlar dels mítics campionats de billar que es jugaven els divendres, en Pay Day (a Anglaterra, es cobra per setmanes, no per mesos, i és tradició saxona emborratxar-se fins a les celles el divendres al vespre...) al llegendari ja pub The Castle. Nosaltres, com catalans, o espanyols, érem com una espècie de rara avis en la competició, no per les nostres qualitats com a jugadors de billar, sinó perquè gairebé tots els participants eren de la Commonwealth: sudafricans, anglesos, australians, americans, kiwis, etc. I també pels 'supporters' que teníem al pub, vull dir que ningú ens animava, ja que el garito estava infestat de noies que animaven els seus ídols, aprofitant qualsevol excusa per ensenyar els pits i treure's la samarreta, costum com sabreu molt habitual... i molt divertida... si no us voleu distreure jugant al billar.

Un mes abans de començar la competició, un dels meus millors amics a Londres, l'alemany Sven (no me'n recordo ja del cognom), la mateixa persona que quan vaig aterrar em va explicar tots els trucs per treballar il·legalment i que el govern et pagués via subsidis l'allotjament i el menjar (increïble, sí, però això passava als '90, pels convenis de la Comunitat Europea, i els acords London-Madrid), i el mateix que quan caminaves amb ell pel carrer gairebé havies de córrer -feia unes passes tan grans i tan militars que hagués jurat que els seus avantpassats havien estat a l'exèrcit nazi-, que també s'havia apuntat a la competició, com no -de fet era un tipus que es guanyava la vida fent-se tallar els dits del peu als hospitals, per deixar-se provar noves tècniques clíniques, amb el risc de perdre'ls, tot guanyant un paston cada cop que ho feia-, s'apuntava a totes, va decidir preparar-se bé i em va proposar anar amb ell a un club nocturn de billar a Tottenham Court Road.

Hi anàvem tres cops per setmana. Era un lloc com els clubs de billar tan evocadors de la pel·lícula 'The Hustler' de Paul Newman, però en color, és clar. La porta d'entrada... era dins d'un passadís del metro! S'accedia per allà, a partir de les 10 de la nit, genial. El primer dia que hi vaig anar, l'Sven em va fotre una autèntica pallissa a Snooker, un joc de billar que no es practica tant aquí i que és realment divertit. Però a mesura que van anar passant els dies... les nits, vull dir, vaig anar aprenent. Combinàvem l'snooker amb el billar americà... I ens ho vam passar genial.

L'Sven era un jove d'uns 19 anys (jo en tenia 21), que havia tingut tants problemes familiars que decidí deixar el seu país i tot solet provar sort a Anglaterra. La veritat és que era molt eixerit, però tenia el defecte de beure massa ràpid, tot orgullós de ser alemany però descuidant que tenia límits amb el vodka... Un cap d'any va acabar pràcticament en coma etílic a Trafalgar Square, tot proclamant als quatre vents el nom de la seva estimada, que era russa... I per això bevia vodka el noi, que no era rus...

Bé, sigui com sigui, va arribar el dia de debut a la competició. Com que a primera ronda hi havia molta gent, no va ser fins al tercer divendres que no em va tocar. I vaig tenir molta sort, perquè el meu contrincant anava tant borratxo que pràcticament es va descartar. La segona ronda, la setmana següent, també em va resultar fàcil. Vaig eliminar a un pakistaní que havia compartit habitació amb mi i que treballava de guàrdia de seguretat a un preciós edifici ultramodern de la ciutat, i que tenia per costum enregistrar per les nits les parelles hetero o bé homosexuals que convidava a l'àtic de l'edifici per follar (una d'elles, el meu amic i una meuca d'italiana que tenia per parella.). El cabró pakistanès, en Gass, es masturbava amb material de qualitat nit rera nit, fins que jo vaig escampar el secret.... Però això seria uns mesos després. Llavors, en Gass només era un petit conegut, i un pervertit, però jo encara no ho sabia... Si l'empresa s'hagués enterat que el penthouse del London Ark era un picadero... En fi.

I me'l vaig carregar. Sense lluitar massa, i sense suport de cap tia i només amb el suport del meu amic català i de l'Sven, ja era a quarts de final. El següent divendres, era la meva oportunitat de colar-me entre els quatre millors... I aquí faig un incís. En aquella època, vivíem en una pensió, en un hostel. Hi havia uns quatre llits a la mateixa habitació, i el que era genial era que cada setmana podria entrar gent nova, ties bones, o nous personatges, de diverses nacionalitats, que sempre ens feien més rics en tots els aspectes. Doncs bé, encara que teníem un armariet per a cadascun (compartíem el bany, és clar), allò era una mica com una caserna militar, i els mitjons, per exemple, que ens rentàvem a la pica, penjaven del balconet... Cosa que enfurismava un tontet de francès, en Cristophe, que deia que els espanyols eren uns porcs... Ai quin tros de burro...

Bé, vet aquí que la setmana abans de la gran competició vaig caure malalt. Jo treballava de cambrer a Holland Park Café i de tant treballar em va venir la grip, suposo. I com que estava tan fotut, no vaig poder rentar la roba. El primer dia que vaig estar ja bé, ja era dijous. Vaig fer hores extres al restaurant, i va arribar divendres... I no tenia mitjons nets, així que vaig decidir vestir-me de 21 botó per als quarts de final, però posant-me uns mitjons pudents que serien determinants...

Va arribar l'hora de sortir de l'hostel. L'Sven, jo i en Juanma (aquest caminava molt lent, i l'Sven massa ràpid, així que us podreu imaginar quin fart de riure!) vam anar cap a The Castle. Aquella nit estava nerviós. Hi havia una australiana que em feia molta patxoca (guapíssima i que no ens feia ni puto cas, i estava enamorada de Brian, un home de 33 anys -en tenia més, però deia que en tenia 33...-), i jo era llavors molt jovenet i mira... encara em posaven nerviós les noies.

Després de fotre'm quatre o cinc birres amb els meus amics, vaig presenciar els primers quarts de final. El partit va ser brutal. En Brian, ídol de les nenes 'convicts' (australianes), es desfeia sense dificultats d'un egipci d'uns 40 anys que les nits de vi i roses deia que li agradava banyar-se a Alexandria amb homes despullats... pots comptar! I arribava el meu torn...

El meu rival era un dels ganàpies més grans que mai he conegut, en Paul Patching -o Paul Williams, depenent de qui li trucava per treballar, tenia tres cognoms diferents-, que m'havia 'robat' la meva jaqueta texana Chevignon tan guapa per quedar amb una francesa  porca i molt lletja, a qui vaig rebutjar una nit... En Paul, que amb el temps va esdevenir un gran amic nostre i amb qui vam veure molts partits de la Prèmiere junts als pubs, i al camp, era anglès i ningú sabia quina era la raó per la qual, estant al seu país, estava sol com un mussol... Era un buscavides, un tio molt simpàtic, que desapareixia de tant en quant, amb la teva jaqueta -quina ràbia-, amb les botes noves del meu amic, però sempre tornava, i de bon rotllo...

En Paul i jo estàvem molt igualats. Havíem jugat junts moltes vegades i ens repartíem les victòries. Però aquesta nit era ben diferent. Quan vaig entrar a l'espai de joc, em vaig adonar que els peus em feien tanta pudor que totes les noies que hi havia al voltant em miraven amb fàstic. El fill de puta de l'Sven es reia tant que jo em volia morir. Em deia que podia sentir la ferum dels mitjons des del lavabo del pis de dalt. Què cabron! Sota tota aquella vergonya, no sabia com podria guanyar... Però vaig beure'm tres cubates ràpidament i vaig oblidar-ho tot.

Vaig tenir -vaig aprendre aquesta expressió anglesa aquella nit- The Luck Of The Irish, la sort dels irlandesos. En Paul m'hauria d'haver apallissat, i ho va fer, però va colar la negre al forat equivocat. I vaig passar a semifinals. Però recordo aquella nit, perquè l'australiana em va mirar amb despreci, per la pudor que feia. Vaig riure moltíssim, amb totes les conyes dels meus amics, Sven i Juanma. I amb l'èxit del joc. Però estava dolgut pel tema 'amorós'. No es pot tenir tot. I quan s'aconseguia una cosa, l'altre no podia ser. Amb el temps, recordes ambdues experiències amb alegria, és clar. I realment, per tot el que van riure els meus amics -i jo, de veritat- va valer la pena. Ah, i no vaig passar de semifinals. En Brian em va esborrar del mapa. Era tot un home, amb 33, i jo un marrec...

PD: Aquesta és una foto d'un dels australians, en Steve, que tot just ha aparegut a la meva vida de nou via Facebook. Han passat els anys però segueix tenint 'cara de polla' i s'ha engreixat. I vaja! La seva dóna és la mateixa Sue que va conèixer llavors, quan era a nosaltres a Londres! Què fort!!! Ara té tres nenes...

Hero and Independent

Cròniques dels '90: 'Les putes del Camp Nou'

Cròniques dels '90: 'Els Taxis de Londres'

Cròniques dels '90: 'Jugant-se la vida a Tudela'

Cròniques dels '90: Els fatxes d'Altafulla (1)

Cròniques dels '90: Els fatxes d'Altafulla (2)